Ja s'estàn definint les alternatives devant la independència com a opció, sinò encara com alternativa real inmediata, si com a orientació de gran part dels catalans.
El PSC-PSOE ja tenia el guió escrit, i volen mantenir-se en el seu "federalisme" impossible en el que només hi creuen ells, i encara només a Catalunya i quatre més.
El corrent més catalanista, no ho veu clar, però no tenen ni la força ni un objectiu clar per lluitar-hi.
El "centre-dreta" català de CiU aprofita per treure'n rèdits electorals, però encara que no volen definir una postura clara. Ja és coneguda la seva opció, sobretot la d'en Duràn, que pretén contribuir a la "governabilitat espanyola des de la influència catalana", però mai anant més enllà d'un estat federal o un concert econòmic amb l'estat central.
A l'esquerra tradicional d'IC li ha sobrevingut un debat pel que no es trobava preparada, i ha de sortir-se'n com pot amb crides loables al dret a decidir, acompanyades de la solidaritat amb els pobles d'Espanya. En el tema nacional compta amb massa contradiccions i pocs avenços, encara que si la situació avança, és de suposar que s'hi afegiran amb més o menys decissió, tal com han fet en d'altres temes com l'ecologia.
L'independentisme tampoc no es troba en millors condicions, ja que arrossega d'una banda prou indefinició sobre el model d'estat a proposar (presidencialisme, parlamentarisme, democràcia popular, etc.) i sobre tot, el més greu, un personalisme excloent que divideix les escurrialles en lloc de sumar voluntats.
Quan als objectius propis de classe social, és del tot natural la divisió en funció d'objectius diferents, ja que no representa el mateix l'estat per a un treballador, que demandarà protecció social i accés a la cultura en condicions d'igualtat, que per a un burgès, que necessita d'un estat que recolzi l'economia competitiva i uns impostos tous.
Per això es vàren inventar els partits polítics, però la llàstima és que de torna ens caiguin personalismes, lluites fraticides i "unitats" excloents.
Però amb tot això ens trobem devant d'unes eleccions al nostre parlament, amb tot un seguit de partits que volen imposar el seu aparell, els seus barons destacats i el seu entorn propi dins l'administració catalana, però a més, passades les eleccions, representaràn en exclussiva la veu i les aspiracions majoritàries de tot el pais devant l'estat.
Si fem cas a l'experiècia, sabrem del cert que ens esperen quatre anys més de negociacions fracassades, de promeses incomplertes i de desencís general.
Amb la força actual del moviment independentista, és del tot impossible que guanyi, i en minoria, fins ara, només s'ha jugat al possibilisme, amb curts resultats i frustació emergent.
Penso que s'ha d'imposar la idea d'unitat per la independència en el camp polític, i a nivell social, s'han d'iniciar campanyes que mantinguin el debat obert a tota la societat, per tal que la via parlamentària sigui un suport, però no l'única veu.
Campanyes pel dret a decidir, i també de defensa de la nostra cultura i el nostre teixit social, contra la globalització i el centralisme, a favor del manteniment del nostre entorn i uns serveis de qualitat, un ensenyament propi i un urbanisme racional, de la proliferació de consultes pels temes més importants de la nostra convivència, i informació sobre els costos d'un estat aliè amb inversions incontrolables.
Cal un programa polític clar, però també cal l'esforç de tothom per acostar el desig d'autodeterminació al pais sencer.