Aquest blog preten ser un espai de debat bàsicament independentista on a més es preveuen els següents temes:
Independència, federalisme, unió europea, Assemblees democràtiques, plataformes, federacions, partits, Campanyes, eleccions, boicots, Constitució espanyola, constitució europea, barris, municipi, ensenyament, sanitat, cultura, ecologia, ...
dijous, 22 de juliol del 2010
Què en penseu d'aquest article de'n Carod-Rovira?
Creieu que aquest és un full de ruta bo? O creieu que es tracta simplement d'electoralisme? Per què ara es treu unes conclusions, després de formar part durant 7 anys d'un govern?
En J. Ll. Carod-Rovira en el seu article ( http://avui.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/198137-les-independencies-no-simprovisen.html ), com a vell i experimentat lluitador, ens mostra tot un seguit de consideracions bàsiques per entendre què significa realment assolir la independència i quins condicionants hi incideixen: -Majoria democràtica, -Relació amb Espanya, -Mercat comercial, -Relacions internacionals, -Estructura del futur estat; -Garanties democràtiques, -Repartimen de bens institucionals, -Estructura defensiva. Això significa que la independència de Catalunya, a més de representar una justa reivindicació expressada per centenars de milers de ciutadants, és sobre tot un objectiu polític, amb totes les seves conseqüències legals, administratives, econòmiques i culturals, i per tant hem d’anar desgranant què comporta tot allò que al llarg dels darrers segles se’ns ha arrabassat, l’estat propi. D’això se’n desprèn que la lluita, el treball, el camí, o com en volguem dir, cap a la independència ha d’incidir en tres fronts: obtenir el suport de la gran majoria de ciutadants del nostre pais per construir un estat propi, guanyar el respecte internacional pel nostre pais i les nostres decissions, i forçar el respecte de l’estat espanyol per la nostra autodeterminació, al temps que anem construint sobre el paper i sobre la realitat el que ha de ser l’estructura política, administrativa i defensiva del nostre pais. Reconèixer en quin moment real ens trobem és imprescindible per esbrinar quins camins són efectius. D’una banda reconeixem els dèficits democràtics que arroseguem: manca de control sobre l’acció política, censura pràctica dels mitjans de comunicació majoritaris cap a totes les opcións “políticament incorrectes” per “minoritàries”, dèficit de proporcionalitat en les consultes electorals, tant dins les circunscripcions com del pais respecte l’Estat, allunyament de la presa de decissions respecte als afectats i centralisme administratiu. Però no és menys cert que els nostres propis representants tant en l’ambit estatal com el nacional i municipal generalment han prioritzat els rèdits electorals per sobre la participació ciutadana; el tacticisme parlamentari, aprovant pressupostos i lleis a canvi de beneficis no massa generals; el blindatge administratiu per sobre de la transparència i la crítica. Això ha donat pas a dues xacres que arrosseguem des de fa massa anys, el desencís de la població i la corrupció política, i es clar, la manca d’unitat al parlament espanyol. En conseqüència, en el camp econòmic l’Estat ha campat lliurament: Balança fiscal negativa, per tant menors inversions de les que corresponen a l’esfoç realitzat. Representació mediatitzada per l’estat devant els organismes econòmics internacionals, i en conseqüència beneficis de les ajudes distorsionades pels interessos “espanyols”. Centralisme en la gestió d’nfraestructures que prioritza els interessos d’ “Estat” per damunt dels interessos dinàmics de Catalunya. Caixa única de la Seguretat Social que en nom de la solidaritat extreu recursos de les nostres aportacions per destinar-les a les comunitats on electoralment puguin ser rendibles prestacions adicionals. Reglamentacions úniques pel mercat econòmic que prioritzen les necessitats de l’oligarquia dominant per sobre del nostre teixit empresarial propi. Potenciació del mercat globalitzat, en mans de grans oligopolis, per sobre de la producció pròpia del pais. Però tampoc els ciutadans hem donat exemple de compromís. Hem perdut l’esperit crític en favor del fals benestar que a la primera ocassió se’n ha anat a n’orris. Hem acceptat el consumisme i la modernitat que ens han venut, deixant-nos portar, sense cap oposició. Hem delegat tota acció en mans de representants, sense crítica ni alternativa. (Continua)
(Continuació) Si fins ara, el camí cap al reconeixament dels nostres drets nacionals semblava trobar-se dins d’un conglomerat d’idees mig federalistes i mig autonomistes, avui, amb l’agònic itinerari seguit pel nou Estatut des de la seva aprovació al Parlament de Catalunya, amb les retallades successives, fins les darreres interpretacions de la sentència del T.C., la única via clara que resta és la independència, però està clar que ni la nostra actitud pot seguir confiada, ni l’acció política dels nostres representants pot ser la mateixa. Cal un nou estil de fer política, cal un nou camí de participació. Els petits canvis els poden aconseguir majories parlamentàries, els canvis profuns només s’assoleixen amb majories socials. En l’article, en Carod-Rovira ens diu que per assolir la independència cal una majoria democràtica i una acció política coordinada. La majoria social s’aconsegueix amb l’expressió quotidiana de les nostres reivindicacions, però la coordinació efectiva de l’acció política només s’assoleix amb el treball unitari des de baix, des dels pobles i des dels centres de treball, des de les associacions i des dels centres educatius. Penso que resoldre els dubtes que se’ns presenten en el camí cap a la independència no pot deixar-se únicament a les mans d’estructures rígides de partit, cal un debat més obert i participatiu, on una opinió no signifiqui un vot més o menys, sino una voluntat més, que sempre suma. Si afrontem les properes eleccions com un debat de quinze dies on cinc personatges, que em mareixen tot el respecte, publiciten les seves receptes, desacrediten les dels seus adversaris, com si fossin enemics, i un cop votem tal dia farà un any, o quatre, no ens haurem mogut massa d’on erem fa quatre anys. Cal exigir un compromís mínim comú, amb acords i accions concretes. Cal exigir valor per plantar-se i si cal abandonar, deixant el possibilisme com a història passada. Cal l’expressió de totes les opcions, les que compten amb una gran majoria electoral i les que en queden fora per manca de vots suficients, al cap i a la fi, cap d’elles compten amb més d’uns quants centenars o milers d’afiliats dins un pais de més de set milions d’habitants. Cal un compromís que obri les portes a la participació en temes importants. És preferible deixar decidir que rendir comptes dels errors comesos un cop cada legislatura. Si la independència significa més que defensa de la nostra cultura, que ho és, més que la defensa dels nostres valors democràtics, que ho és, i representa a més l’opció de supervivència de tot un poble, amb el seu teixit econòmic i el seu entorn, la independència pot esdevenir el crit unànim del nostre poble.
En J. Ll. Carod-Rovira en el seu article ( http://avui.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/198137-les-independencies-no-simprovisen.html ), com a vell i experimentat lluitador, ens mostra tot un seguit de consideracions bàsiques per entendre què significa realment assolir la independència i quins condicionants hi incideixen: -Majoria democràtica, -Relació amb Espanya, -Mercat comercial, -Relacions internacionals, -Estructura del futur estat; -Garanties democràtiques, -Repartimen de bens institucionals, -Estructura defensiva.
ResponEliminaAixò significa que la independència de Catalunya, a més de representar una justa reivindicació expressada per centenars de milers de ciutadants, és sobre tot un objectiu polític, amb totes les seves conseqüències legals, administratives, econòmiques i culturals, i per tant hem d’anar desgranant què comporta tot allò que al llarg dels darrers segles se’ns ha arrabassat, l’estat propi.
D’això se’n desprèn que la lluita, el treball, el camí, o com en volguem dir, cap a la independència ha d’incidir en tres fronts: obtenir el suport de la gran majoria de ciutadants del nostre pais per construir un estat propi, guanyar el respecte internacional pel nostre pais i les nostres decissions, i forçar el respecte de l’estat espanyol per la nostra autodeterminació, al temps que anem construint sobre el paper i sobre la realitat el que ha de ser l’estructura política, administrativa i defensiva del nostre pais.
Reconèixer en quin moment real ens trobem és imprescindible per esbrinar quins camins són efectius.
D’una banda reconeixem els dèficits democràtics que arroseguem: manca de control sobre l’acció política, censura pràctica dels mitjans de comunicació majoritaris cap a totes les opcións “políticament incorrectes” per “minoritàries”, dèficit de proporcionalitat en les consultes electorals, tant dins les circunscripcions com del pais respecte l’Estat, allunyament de la presa de decissions respecte als afectats i centralisme administratiu.
Però no és menys cert que els nostres propis representants tant en l’ambit estatal com el nacional i municipal generalment han prioritzat els rèdits electorals per sobre la participació ciutadana; el tacticisme parlamentari, aprovant pressupostos i lleis a canvi de beneficis no massa generals; el blindatge administratiu per sobre de la transparència i la crítica.
Això ha donat pas a dues xacres que arrosseguem des de fa massa anys, el desencís de la població i la corrupció política, i es clar, la manca d’unitat al parlament espanyol.
En conseqüència, en el camp econòmic l’Estat ha campat lliurament: Balança fiscal negativa, per tant menors inversions de les que corresponen a l’esfoç realitzat. Representació mediatitzada per l’estat devant els organismes econòmics internacionals, i en conseqüència beneficis de les ajudes distorsionades pels interessos “espanyols”. Centralisme en la gestió d’nfraestructures que prioritza els interessos d’ “Estat” per damunt dels interessos dinàmics de Catalunya. Caixa única de la Seguretat Social que en nom de la solidaritat extreu recursos de les nostres aportacions per destinar-les a les comunitats on electoralment puguin ser rendibles prestacions adicionals. Reglamentacions úniques pel mercat econòmic que prioritzen les necessitats de l’oligarquia dominant per sobre del nostre teixit empresarial propi. Potenciació del mercat globalitzat, en mans de grans oligopolis, per sobre de la producció pròpia del pais.
Però tampoc els ciutadans hem donat exemple de compromís. Hem perdut l’esperit crític en favor del fals benestar que a la primera ocassió se’n ha anat a n’orris. Hem acceptat el consumisme i la modernitat que ens han venut, deixant-nos portar, sense cap oposició. Hem delegat tota acció en mans de representants, sense crítica ni alternativa. (Continua)
(Continuació)
ResponEliminaSi fins ara, el camí cap al reconeixament dels nostres drets nacionals semblava trobar-se dins d’un conglomerat d’idees mig federalistes i mig autonomistes, avui, amb l’agònic itinerari seguit pel nou Estatut des de la seva aprovació al Parlament de Catalunya, amb les retallades successives, fins les darreres interpretacions de la sentència del T.C., la única via clara que resta és la independència, però està clar que ni la nostra actitud pot seguir confiada, ni l’acció política dels nostres representants pot ser la mateixa. Cal un nou estil de fer política, cal un nou camí de participació. Els petits canvis els poden aconseguir majories parlamentàries, els canvis profuns només s’assoleixen amb majories socials.
En l’article, en Carod-Rovira ens diu que per assolir la independència cal una majoria democràtica i una acció política coordinada. La majoria social s’aconsegueix amb l’expressió quotidiana de les nostres reivindicacions, però la coordinació efectiva de l’acció política només s’assoleix amb el treball unitari des de baix, des dels pobles i des dels centres de treball, des de les associacions i des dels centres educatius.
Penso que resoldre els dubtes que se’ns presenten en el camí cap a la independència no pot deixar-se únicament a les mans d’estructures rígides de partit, cal un debat més obert i participatiu, on una opinió no signifiqui un vot més o menys, sino una voluntat més, que sempre suma.
Si afrontem les properes eleccions com un debat de quinze dies on cinc personatges, que em mareixen tot el respecte, publiciten les seves receptes, desacrediten les dels seus adversaris, com si fossin enemics, i un cop votem tal dia farà un any, o quatre, no ens haurem mogut massa d’on erem fa quatre anys.
Cal exigir un compromís mínim comú, amb acords i accions concretes.
Cal exigir valor per plantar-se i si cal abandonar, deixant el possibilisme com a història passada.
Cal l’expressió de totes les opcions, les que compten amb una gran majoria electoral i les que en queden fora per manca de vots suficients, al cap i a la fi, cap d’elles compten amb més d’uns quants centenars o milers d’afiliats dins un pais de més de set milions d’habitants.
Cal un compromís que obri les portes a la participació en temes importants. És preferible deixar decidir que rendir comptes dels errors comesos un cop cada legislatura.
Si la independència significa més que defensa de la nostra cultura, que ho és, més que la defensa dels nostres valors democràtics, que ho és, i representa a més l’opció de supervivència de tot un poble, amb el seu teixit econòmic i el seu entorn, la independència pot esdevenir el crit unànim del nostre poble.