M'ha arribat aquest correu dels d'Ara o mai:
CONVOCATÒRIA D’ ARA O MAI PER A LA MANIFESTACIÓ DE L’ONZE DE SETEMBRE A BARCELONA
Des de l’associació Ara o Mai, ens agradaria convocar-vos a anar tothom units a la manifestació que tindrà lloc a Barcelona el proper dia 11 de Setembre.
Aquesta crida va dirigida a particulars i associacions que lluitem directament per la unitat dels partits, i també a aquelles associacions que, tot i no ser el seu principal objectiu, creuen que aquesta unitat és necessària.
Creiem que el fet d’anar junts a la manifestació és important per demostrar que a nivell ciutadà aquesta unitat és possible i que si ells no l'aconsegueixen nosaltres si que ho pensem fer.
La manifestació ha estat convocada amb el lema “ Som una Nació, volem estat propi”. que compartim. A la vegada Ara o Mai anirà precedida per una pancarta amb el lema “Volem la unitat, volem la independència”, i al darrera d’aquesta pancarta, evidentment, portarem les banderes i insígnies pròpies. Creiem que així demostrarem que la unitat és possible començant per nosaltres!
La manifestació convocada començarà a les 17:30 a Plaça Urquinaona.
Tots els que vulgueu venir amb nosaltres, us comuniquem que els d’ Ara o mai serem a Roger de Llúria cantonada Gran Via de les Corts Catalanes des de les 16:30.
Les entitats que vulgueu participar-hi envieu-nos un mail a info@araomai.cat tant per confirmar la vostra assistència com per si voleu aportar idees per a la organització.
Ara o Mai, estarà per Barcelona tota la diada recollint signatures en paper, els que vulgueu col•laborar durant aquest dia ja sigui a Barcelona o a d’altres poblacions, i els que vulgueu participar a la manifestació amb aquesta pancarta a altres ciutats us podeu posar en contacte amb nosaltres i així convenim com us podem donar suport i com ens organitzem.
ARA O MAI
diumenge, 5 de setembre del 2010
dijous, 12 d’agost del 2010
Comença l'espectacle !!
Està clar que malgrat les ànsies d’unitat que s’han anat expressant des de la manifestació del 10 de juliol, en tots els mitjans de comunicació, blogs, fòrums i demés, els actors d’aquest drama electoral que ens ve al damunt no han estat a l’alçada de les necessitats i han posat al devant el seu propi lideratge per sobre de l’interès general. Raons i justificacions no els n’hi manquen, en part certes i en part fingides.
Dins l’àmbit “federalista” l’opció més posibilista sembla ser la guanyadora, fent retrets als qui mantenen una postura més rupturista, per la seva manca de suport. Però al mateix temps són incapaços de plantar-se i marcar una línia clara per sota de la qual les seves idees federalistes deixen de ser-ho.
Els autonomenats “nacionalistes”, amb una llarga trajectòria i suport popular no han sabut gestionar bé el seu capital, i incapaços de definir-se com a “federalistes” o “sobiranistes” prefereixen ampliar el seu suport electoral a expenses d’altres companys de viatge en lloc de plantejar una opció clara amb les aliances que calguin. Les mateixes crítiques que fan a d’altres són aplicables a ells mateixos, amb prou raó tant unes com altres.
El camp “independentista” sempre ha estat atomitzat. Semblava que els republicans serien capaços d’aglutinar la creixent demanda sobiranista, però les tàctiques concretes i el personalisme han estat un autèntic verí que ha dissolt el que podria haver estat l’alternativa nacional.
D’altres, des d’òptiques més sectorials s’han anat apropant a les tesis independentistes, però encara els manca madurar si la seva estratègia passa pel reconeixament dels drets nacionals o no els cal. Encara no han resolt la dicotomia nacionalisme-internacionalisme i fins que no fussionin els dos conceptes no avançaran.
Com a resultat de l’acceleració dels suports sobiranistes hi ha qui en quatre dies ha volgut crear un partit del no res, oferint com a únic actiu la pròpia persona, això si, mereixadora de tots els respectes i reconeixaments per a la seva labor devant d’altres afers on sempre ha recolzat les aspiracions nacionals catalanes. Segurament no ha trobat facilitats per sumar-se a cap projecte existent, i és interessant obrir un espai de centre-dreta amb caràcter independentista ja que el centre dreta existent es nega a definir-se, però els personalismes, a la llarga, mai han portat res de bo.
Estàn així les coses, sense cap possibilitat per unitats ni fronts comuns, seria bo, al menys, que el gruix de la campanya electoral tingués un sentit de reivindicació nacional, intentant atreure noves voluntats cap el dret a decidir enlloc de dividir-les en contra dels competidors.
Als ciutadants, devant les opcions ja formades, només ens resta decidir si juguem al vot útil, amb l’esperança de triar la menys dolenta, si votem l’opció més coherent per cadascú de nosaltres, amb el risc que sigui testimonial o ineficaç, o si relativitzem la convocatòria electoral i pensem en el treball del dia després, continuant amb la reivindicació del dret a decidir el futur del nostre poble. No són alternatives excloents, però cal anar-hi pensant.
Dins l’àmbit “federalista” l’opció més posibilista sembla ser la guanyadora, fent retrets als qui mantenen una postura més rupturista, per la seva manca de suport. Però al mateix temps són incapaços de plantar-se i marcar una línia clara per sota de la qual les seves idees federalistes deixen de ser-ho.
Els autonomenats “nacionalistes”, amb una llarga trajectòria i suport popular no han sabut gestionar bé el seu capital, i incapaços de definir-se com a “federalistes” o “sobiranistes” prefereixen ampliar el seu suport electoral a expenses d’altres companys de viatge en lloc de plantejar una opció clara amb les aliances que calguin. Les mateixes crítiques que fan a d’altres són aplicables a ells mateixos, amb prou raó tant unes com altres.
El camp “independentista” sempre ha estat atomitzat. Semblava que els republicans serien capaços d’aglutinar la creixent demanda sobiranista, però les tàctiques concretes i el personalisme han estat un autèntic verí que ha dissolt el que podria haver estat l’alternativa nacional.
D’altres, des d’òptiques més sectorials s’han anat apropant a les tesis independentistes, però encara els manca madurar si la seva estratègia passa pel reconeixament dels drets nacionals o no els cal. Encara no han resolt la dicotomia nacionalisme-internacionalisme i fins que no fussionin els dos conceptes no avançaran.
Com a resultat de l’acceleració dels suports sobiranistes hi ha qui en quatre dies ha volgut crear un partit del no res, oferint com a únic actiu la pròpia persona, això si, mereixadora de tots els respectes i reconeixaments per a la seva labor devant d’altres afers on sempre ha recolzat les aspiracions nacionals catalanes. Segurament no ha trobat facilitats per sumar-se a cap projecte existent, i és interessant obrir un espai de centre-dreta amb caràcter independentista ja que el centre dreta existent es nega a definir-se, però els personalismes, a la llarga, mai han portat res de bo.
Estàn així les coses, sense cap possibilitat per unitats ni fronts comuns, seria bo, al menys, que el gruix de la campanya electoral tingués un sentit de reivindicació nacional, intentant atreure noves voluntats cap el dret a decidir enlloc de dividir-les en contra dels competidors.
Als ciutadants, devant les opcions ja formades, només ens resta decidir si juguem al vot útil, amb l’esperança de triar la menys dolenta, si votem l’opció més coherent per cadascú de nosaltres, amb el risc que sigui testimonial o ineficaç, o si relativitzem la convocatòria electoral i pensem en el treball del dia després, continuant amb la reivindicació del dret a decidir el futur del nostre poble. No són alternatives excloents, però cal anar-hi pensant.
dijous, 29 de juliol del 2010
Iniciem propostes
Seguint els comentaris de l’Ester i en Xavi cal entendre que si bé hi ha una necessitat d’unitat expressada en multitut de mitjans, des de blogs i publicacions fins entitats, plataformes i partits, a més de gran part del moviment sobiranista, també és cert que la major part de les estructures unitàries que s’estàn posant en marxa, parteixen de visions parcials i sovint partidistes, on la proposta de “unitat” significa més “veniu” que “anem”.
El problema de la unitat real és que pretén sumar interessos sovint contraposats, no tant sols interessos personals i partidistes, que n’hi ha massa, sinó també interessos com a classe social, com a sector dins l’entramat social del pais, sigui cultural o econòmic.
Està clar que no a tothom li pot beneficiar la constitució d’un Estat Català, però també és cert que beneficiarà a més població de la que avui sembla estar-hi interessada, per tant no cal comptar absolutament amb tothom, però si cal arribar a tohom que objectivament se’n pugui beneficiar.
Sovint el tema nacional és més a prop del cor que de la butxaca. Els calers ens fan enfadar, els sentiments ens treuen de pullaguera, i això ha estat explotat per tots els que no ha interessat comprometre’s massa i mai no han volgut definir cap a on ens porten.
Ara tornem a estar de nou en aquest context, parlant d’unitat, però sense explicar realment perquè no s’uneixen amb aquest i si amb l’altre. En definitiva explotant el cor sense rendir comptes.
Penso que hi ha una altre manera de treballar per la unitat, sense deixar de banda als que en definitiva haurem d’anomenar representants nostres. El treball des de baix. Realment, amb la velocitat dels esdeveniments, no es pot pretendre un treball de base a tot el pais, però per sort som un pais gregari, que ens agrada associar-nos per multitut de qüestions, i comptem amb un teixit associatiu extens. Devant de cada esdeveniment important, les associacions hi han dit la seva, han donat suport a iniciatives i s’han oposat a barbaritats.
Només en les darreres campanyes pel Dret a Decidir i contra la sentència del T.C. s’hi han compromès milers d’entitats, s’han creat plataformes unitàries i s’han mobilitzat centenars de milers de ciutadants.
És un treball feixuc el contactar, debatre i acordar propostes, però o ho fem els ciutadants o no es farà, i els acords pel damunt no arribaran més lluny del que han arribat fins ara. Si hi ha prou força com per ser escoltats pels partits, aleshores podem creure en una proposta unitària, amb candidatures úniques o no, però amb una direcció comuna.
La proposta més ajustada a la trista realitat que vivim penso que seria la demanda d’uns mínims acords per a totes les formacions polítiques que s’autoproclamin catalanistes, després de la retallada estatutària: exigència unitària del traspàs de totes les competències establertes a l’Estatut dins el primer any, defensa única del que s’aprovi al Parlament de Catalunya devant cada debat a Las Cortes, oposició unitària als Pressupostos Generals de l’Estat en tots els apartats que ens perjudiquin en competències i recursos , obrir relacions internacionals directes en els camps econòmic, cultural, de seguretat i cooperació, suport a un referèndum sobre la independència de Catalunya en la propera legislatura. I paral•lelament aprovar una llei electoral catalana sobre la base de la nostra pròpia realitat i una proposta que determini i quantifiqui quins bens i recursos en mans de l’Estat són legítimament catalans. En definitiva, exigir respecte pel nostre Parlament, com a única cambra de representació del pais.
Encara que comptem amb el temps en contra, ja que es convocaràn eleccions en el moment menys adequat per a declaracions i mobilitzacions, comptem amb la data de la nostra Diada Nacional, on podrem repetir un 10 de juliol amb més claretat si cal, i amb una nova exigència, la unitat per la independència.
El problema de la unitat real és que pretén sumar interessos sovint contraposats, no tant sols interessos personals i partidistes, que n’hi ha massa, sinó també interessos com a classe social, com a sector dins l’entramat social del pais, sigui cultural o econòmic.
Està clar que no a tothom li pot beneficiar la constitució d’un Estat Català, però també és cert que beneficiarà a més població de la que avui sembla estar-hi interessada, per tant no cal comptar absolutament amb tothom, però si cal arribar a tohom que objectivament se’n pugui beneficiar.
Sovint el tema nacional és més a prop del cor que de la butxaca. Els calers ens fan enfadar, els sentiments ens treuen de pullaguera, i això ha estat explotat per tots els que no ha interessat comprometre’s massa i mai no han volgut definir cap a on ens porten.
Ara tornem a estar de nou en aquest context, parlant d’unitat, però sense explicar realment perquè no s’uneixen amb aquest i si amb l’altre. En definitiva explotant el cor sense rendir comptes.
Penso que hi ha una altre manera de treballar per la unitat, sense deixar de banda als que en definitiva haurem d’anomenar representants nostres. El treball des de baix. Realment, amb la velocitat dels esdeveniments, no es pot pretendre un treball de base a tot el pais, però per sort som un pais gregari, que ens agrada associar-nos per multitut de qüestions, i comptem amb un teixit associatiu extens. Devant de cada esdeveniment important, les associacions hi han dit la seva, han donat suport a iniciatives i s’han oposat a barbaritats.
Només en les darreres campanyes pel Dret a Decidir i contra la sentència del T.C. s’hi han compromès milers d’entitats, s’han creat plataformes unitàries i s’han mobilitzat centenars de milers de ciutadants.
És un treball feixuc el contactar, debatre i acordar propostes, però o ho fem els ciutadants o no es farà, i els acords pel damunt no arribaran més lluny del que han arribat fins ara. Si hi ha prou força com per ser escoltats pels partits, aleshores podem creure en una proposta unitària, amb candidatures úniques o no, però amb una direcció comuna.
La proposta més ajustada a la trista realitat que vivim penso que seria la demanda d’uns mínims acords per a totes les formacions polítiques que s’autoproclamin catalanistes, després de la retallada estatutària: exigència unitària del traspàs de totes les competències establertes a l’Estatut dins el primer any, defensa única del que s’aprovi al Parlament de Catalunya devant cada debat a Las Cortes, oposició unitària als Pressupostos Generals de l’Estat en tots els apartats que ens perjudiquin en competències i recursos , obrir relacions internacionals directes en els camps econòmic, cultural, de seguretat i cooperació, suport a un referèndum sobre la independència de Catalunya en la propera legislatura. I paral•lelament aprovar una llei electoral catalana sobre la base de la nostra pròpia realitat i una proposta que determini i quantifiqui quins bens i recursos en mans de l’Estat són legítimament catalans. En definitiva, exigir respecte pel nostre Parlament, com a única cambra de representació del pais.
Encara que comptem amb el temps en contra, ja que es convocaràn eleccions en el moment menys adequat per a declaracions i mobilitzacions, comptem amb la data de la nostra Diada Nacional, on podrem repetir un 10 de juliol amb més claretat si cal, i amb una nova exigència, la unitat per la independència.
dimecres, 28 de juliol del 2010
PROPOSTES A DEBAT
En Jordi ha pensat en un petit guió per mantindre un cert ordre en les propostes, i un cop llegides, en un plaç de 10-15 dies les podriem discutir presencialment.
TEMES POSSIBLES PER UNIFICAR UN DEBAT:
Límits a la sobirania: Constitució espanyola, constitució europea, federalisme, independencia…
Quin tipus d'estat volem a mig i llarg termini, i quin tipus de democràcia ens satisfaria .
Quins objectius veiem a curt termini i estem disposats a col·laborar-hi?: Campanyes, eleccions, boicots, ...
Quina repercussió veiem en l'actual estat sobre sectors com: barris, municipi, ensenyament, sanitat, cultura, ecologia, …
Visió sectorial: Barris, municipi, ensenyament, sanitat, cultura, ecologia, ...
Quin és l'objectiu de sobirania i quines passes es veu convenient donar?: Independència, federalisme, unió europea, ...
Quins mecanismes podem utilitzar o crear?: Assemblees democràtiques, plataformes, federacions, partits, ...
i quines alternatives cap a la independència els millorarien.
Anem madurant tots aquestes i d'altres propostes tot esperant els vostres comentaris per poder definir totes aquestes idees en propostes concretes i anar per feina.
Ja s'estàn definint les alternatives devant la independència com a opció, sinò encara com alternativa real inmediata, si com a orientació de gran part dels catalans.
El PSC-PSOE ja tenia el guió escrit, i volen mantenir-se en el seu "federalisme" impossible en el que només hi creuen ells, i encara només a Catalunya i quatre més.
El corrent més catalanista, no ho veu clar, però no tenen ni la força ni un objectiu clar per lluitar-hi.
El "centre-dreta" català de CiU aprofita per treure'n rèdits electorals, però encara que no volen definir una postura clara. Ja és coneguda la seva opció, sobretot la d'en Duràn, que pretén contribuir a la "governabilitat espanyola des de la influència catalana", però mai anant més enllà d'un estat federal o un concert econòmic amb l'estat central.
A l'esquerra tradicional d'IC li ha sobrevingut un debat pel que no es trobava preparada, i ha de sortir-se'n com pot amb crides loables al dret a decidir, acompanyades de la solidaritat amb els pobles d'Espanya. En el tema nacional compta amb massa contradiccions i pocs avenços, encara que si la situació avança, és de suposar que s'hi afegiran amb més o menys decissió, tal com han fet en d'altres temes com l'ecologia.
L'independentisme tampoc no es troba en millors condicions, ja que arrossega d'una banda prou indefinició sobre el model d'estat a proposar (presidencialisme, parlamentarisme, democràcia popular, etc.) i sobre tot, el més greu, un personalisme excloent que divideix les escurrialles en lloc de sumar voluntats.
Quan als objectius propis de classe social, és del tot natural la divisió en funció d'objectius diferents, ja que no representa el mateix l'estat per a un treballador, que demandarà protecció social i accés a la cultura en condicions d'igualtat, que per a un burgès, que necessita d'un estat que recolzi l'economia competitiva i uns impostos tous.
Per això es vàren inventar els partits polítics, però la llàstima és que de torna ens caiguin personalismes, lluites fraticides i "unitats" excloents.
Però amb tot això ens trobem devant d'unes eleccions al nostre parlament, amb tot un seguit de partits que volen imposar el seu aparell, els seus barons destacats i el seu entorn propi dins l'administració catalana, però a més, passades les eleccions, representaràn en exclussiva la veu i les aspiracions majoritàries de tot el pais devant l'estat.
Si fem cas a l'experiècia, sabrem del cert que ens esperen quatre anys més de negociacions fracassades, de promeses incomplertes i de desencís general.
Amb la força actual del moviment independentista, és del tot impossible que guanyi, i en minoria, fins ara, només s'ha jugat al possibilisme, amb curts resultats i frustació emergent.
Penso que s'ha d'imposar la idea d'unitat per la independència en el camp polític, i a nivell social, s'han d'iniciar campanyes que mantinguin el debat obert a tota la societat, per tal que la via parlamentària sigui un suport, però no l'única veu.
Campanyes pel dret a decidir, i també de defensa de la nostra cultura i el nostre teixit social, contra la globalització i el centralisme, a favor del manteniment del nostre entorn i uns serveis de qualitat, un ensenyament propi i un urbanisme racional, de la proliferació de consultes pels temes més importants de la nostra convivència, i informació sobre els costos d'un estat aliè amb inversions incontrolables.
Cal un programa polític clar, però també cal l'esforç de tothom per acostar el desig d'autodeterminació al pais sencer.
El PSC-PSOE ja tenia el guió escrit, i volen mantenir-se en el seu "federalisme" impossible en el que només hi creuen ells, i encara només a Catalunya i quatre més.
El corrent més catalanista, no ho veu clar, però no tenen ni la força ni un objectiu clar per lluitar-hi.
El "centre-dreta" català de CiU aprofita per treure'n rèdits electorals, però encara que no volen definir una postura clara. Ja és coneguda la seva opció, sobretot la d'en Duràn, que pretén contribuir a la "governabilitat espanyola des de la influència catalana", però mai anant més enllà d'un estat federal o un concert econòmic amb l'estat central.
A l'esquerra tradicional d'IC li ha sobrevingut un debat pel que no es trobava preparada, i ha de sortir-se'n com pot amb crides loables al dret a decidir, acompanyades de la solidaritat amb els pobles d'Espanya. En el tema nacional compta amb massa contradiccions i pocs avenços, encara que si la situació avança, és de suposar que s'hi afegiran amb més o menys decissió, tal com han fet en d'altres temes com l'ecologia.
L'independentisme tampoc no es troba en millors condicions, ja que arrossega d'una banda prou indefinició sobre el model d'estat a proposar (presidencialisme, parlamentarisme, democràcia popular, etc.) i sobre tot, el més greu, un personalisme excloent que divideix les escurrialles en lloc de sumar voluntats.
Quan als objectius propis de classe social, és del tot natural la divisió en funció d'objectius diferents, ja que no representa el mateix l'estat per a un treballador, que demandarà protecció social i accés a la cultura en condicions d'igualtat, que per a un burgès, que necessita d'un estat que recolzi l'economia competitiva i uns impostos tous.
Per això es vàren inventar els partits polítics, però la llàstima és que de torna ens caiguin personalismes, lluites fraticides i "unitats" excloents.
Però amb tot això ens trobem devant d'unes eleccions al nostre parlament, amb tot un seguit de partits que volen imposar el seu aparell, els seus barons destacats i el seu entorn propi dins l'administració catalana, però a més, passades les eleccions, representaràn en exclussiva la veu i les aspiracions majoritàries de tot el pais devant l'estat.
Si fem cas a l'experiècia, sabrem del cert que ens esperen quatre anys més de negociacions fracassades, de promeses incomplertes i de desencís general.
Amb la força actual del moviment independentista, és del tot impossible que guanyi, i en minoria, fins ara, només s'ha jugat al possibilisme, amb curts resultats i frustació emergent.
Penso que s'ha d'imposar la idea d'unitat per la independència en el camp polític, i a nivell social, s'han d'iniciar campanyes que mantinguin el debat obert a tota la societat, per tal que la via parlamentària sigui un suport, però no l'única veu.
Campanyes pel dret a decidir, i també de defensa de la nostra cultura i el nostre teixit social, contra la globalització i el centralisme, a favor del manteniment del nostre entorn i uns serveis de qualitat, un ensenyament propi i un urbanisme racional, de la proliferació de consultes pels temes més importants de la nostra convivència, i informació sobre els costos d'un estat aliè amb inversions incontrolables.
Cal un programa polític clar, però també cal l'esforç de tothom per acostar el desig d'autodeterminació al pais sencer.
dissabte, 24 de juliol del 2010
Blocs, grups... fem una ullada
Hola passejant per la xarxa ara hi ha molta gent amb inquietuds que obre blocs, grups a les xarxes socials... tot per fer un intent de posar d'acord el màxim de gent en un únic objectiu: sortir d'aquest atzucac com sigui, principalment pel camí recte: la independència. Segur que n'hi ha moltíssimes però en poso a tall d'exemple alguna per a que mirant mirant arribem a alguna conclusió per aquí Sitges.
Convido a tothom qui vulgui il.lustrar-nos una mica a donar idees i proposar pàgines on ens anem posant al dia dels moviments ciutadans.
No hauriem de deixar refredar el 10 de juliol.
Gràcies
dijous, 22 de juliol del 2010
solidaritat catalana per la independència
Com ja sabeu, en Laporta, en Tena i en Bertran han fet una crida a la solidaritat catalana per la independència. En ella marquen una necessitat d'unitat per part de col.lectius, associacions i partits polítics per la independència. Vegeu l'article a vilaweb i que n'opineu?
Què en penseu d'aquest article de'n Carod-Rovira?
Creieu que aquest és un full de ruta bo? O creieu que es tracta simplement d'electoralisme? Per què ara es treu unes conclusions, després de formar part durant 7 anys d'un govern?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)