Comença l'espectacle !!

Està clar que malgrat les ànsies d’unitat que s’han anat expressant des de la manifestació del 10 de juliol, en tots els mitjans de comunicació, blogs, fòrums i demés, els actors d’aquest drama electoral que ens ve al damunt no han estat a l’alçada de les necessitats i han posat al devant el seu propi lideratge per sobre de l’interès general. Raons i justificacions no els n’hi manquen, en part certes i en part fingides.
Dins l’àmbit “federalista” l’opció més posibilista sembla ser la guanyadora, fent retrets als qui mantenen una postura més rupturista, per la seva manca de suport. Però al mateix temps són incapaços de plantar-se i marcar una línia clara per sota de la qual les seves idees federalistes deixen de ser-ho.
Els autonomenats “nacionalistes”, amb una llarga trajectòria i suport popular no han sabut gestionar bé el seu capital, i incapaços de definir-se com a “federalistes” o “sobiranistes” prefereixen ampliar el seu suport electoral a expenses d’altres companys de viatge en lloc de plantejar una opció clara amb les aliances que calguin. Les mateixes crítiques que fan a d’altres són aplicables a ells mateixos, amb prou raó tant unes com altres.
El camp “independentista” sempre ha estat atomitzat. Semblava que els republicans serien capaços d’aglutinar la creixent demanda sobiranista, però les tàctiques concretes i el personalisme han estat un autèntic verí que ha dissolt el que podria haver estat l’alternativa nacional.
D’altres, des d’òptiques més sectorials s’han anat apropant a les tesis independentistes, però encara els manca madurar si la seva estratègia passa pel reconeixament dels drets nacionals o no els cal. Encara no han resolt la dicotomia nacionalisme-internacionalisme i fins que no fussionin els dos conceptes no avançaran.
Com a resultat de l’acceleració dels suports sobiranistes hi ha qui en quatre dies ha volgut crear un partit del no res, oferint com a únic actiu la pròpia persona, això si, mereixadora de tots els respectes i reconeixaments per a la seva labor devant d’altres afers on sempre ha recolzat les aspiracions nacionals catalanes. Segurament no ha trobat facilitats per sumar-se a cap projecte existent, i és interessant obrir un espai de centre-dreta amb caràcter independentista ja que el centre dreta existent es nega a definir-se, però els personalismes, a la llarga, mai han portat res de bo.
Estàn així les coses, sense cap possibilitat per unitats ni fronts comuns, seria bo, al menys, que el gruix de la campanya electoral tingués un sentit de reivindicació nacional, intentant atreure noves voluntats cap el dret a decidir enlloc de dividir-les en contra dels competidors.
Als ciutadants, devant les opcions ja formades, només ens resta decidir si juguem al vot útil, amb l’esperança de triar la menys dolenta, si votem l’opció més coherent per cadascú de nosaltres, amb el risc que sigui testimonial o ineficaç, o si relativitzem la convocatòria electoral i pensem en el treball del dia després, continuant amb la reivindicació del dret a decidir el futur del nostre poble. No són alternatives excloents, però cal anar-hi pensant.