Iniciem propostes

Seguint els comentaris de l’Ester i en Xavi cal entendre que si bé hi ha una necessitat d’unitat expressada en multitut de mitjans, des de blogs i publicacions fins entitats, plataformes i partits, a més de gran part del moviment sobiranista, també és cert que la major part de les estructures unitàries que s’estàn posant en marxa, parteixen de visions parcials i sovint partidistes, on la proposta de “unitat” significa més “veniu” que “anem”.
El problema de la unitat real és que pretén sumar interessos sovint contraposats, no tant sols interessos personals i partidistes, que n’hi ha massa, sinó també interessos com a classe social, com a sector dins l’entramat social del pais, sigui cultural o econòmic.
Està clar que no a tothom li pot beneficiar la constitució d’un Estat Català, però també és cert que beneficiarà a més població de la que avui sembla estar-hi interessada, per tant no cal comptar absolutament amb tothom, però si cal arribar a tohom que objectivament se’n pugui beneficiar.
Sovint el tema nacional és més a prop del cor que de la butxaca. Els calers ens fan enfadar, els sentiments ens treuen de pullaguera, i això ha estat explotat per tots els que no ha interessat comprometre’s massa i mai no han volgut definir cap a on ens porten.
Ara tornem a estar de nou en aquest context, parlant d’unitat, però sense explicar realment perquè no s’uneixen amb aquest i si amb l’altre. En definitiva explotant el cor sense rendir comptes.
Penso que hi ha una altre manera de treballar per la unitat, sense deixar de banda als que en definitiva haurem d’anomenar representants nostres. El treball des de baix. Realment, amb la velocitat dels esdeveniments, no es pot pretendre un treball de base a tot el pais, però per sort som un pais gregari, que ens agrada associar-nos per multitut de qüestions, i comptem amb un teixit associatiu extens. Devant de cada esdeveniment important, les associacions hi han dit la seva, han donat suport a iniciatives i s’han oposat a barbaritats.
Només en les darreres campanyes pel Dret a Decidir i contra la sentència del T.C. s’hi han compromès milers d’entitats, s’han creat plataformes unitàries i s’han mobilitzat centenars de milers de ciutadants.
És un treball feixuc el contactar, debatre i acordar propostes, però o ho fem els ciutadants o no es farà, i els acords pel damunt no arribaran més lluny del que han arribat fins ara. Si hi ha prou força com per ser escoltats pels partits, aleshores podem creure en una proposta unitària, amb candidatures úniques o no, però amb una direcció comuna.
La proposta més ajustada a la trista realitat que vivim penso que seria la demanda d’uns mínims acords per a totes les formacions polítiques que s’autoproclamin catalanistes, després de la retallada estatutària: exigència unitària del traspàs de totes les competències establertes a l’Estatut dins el primer any, defensa única del que s’aprovi al Parlament de Catalunya devant cada debat a Las Cortes, oposició unitària als Pressupostos Generals de l’Estat en tots els apartats que ens perjudiquin en competències i recursos , obrir relacions internacionals directes en els camps econòmic, cultural, de seguretat i cooperació, suport a un referèndum sobre la independència de Catalunya en la propera legislatura. I paral•lelament aprovar una llei electoral catalana sobre la base de la nostra pròpia realitat i una proposta que determini i quantifiqui quins bens i recursos en mans de l’Estat són legítimament catalans. En definitiva, exigir respecte pel nostre Parlament, com a única cambra de representació del pais.
Encara que comptem amb el temps en contra, ja que es convocaràn eleccions en el moment menys adequat per a declaracions i mobilitzacions, comptem amb la data de la nostra Diada Nacional, on podrem repetir un 10 de juliol amb més claretat si cal, i amb una nova exigència, la unitat per la independència.